Dijous, 13 de novembre del 2008Records mesclats Els records sovint són tan vagues i tan obacs que es mesclen i es confonen i, de les mescles, en surten records nous, tan vius, tan alegres o tristos, com els originals. Recordo que algú una vegada em va comentar que havia vist un cotxe amb la matrícula “GRA”. Però això és impossible perquè les matrícules no tenen vocals. De vegades, fins i tot penso que potser he estat jo que ho he vist. I si resulta que sóc jo que dibuixo i esborro sentiments i records com em plau? I si reciclo el sentiment d’una cançó trista per fer-la viure en cors i amors arreu del temps? Ni estimar ni ésser no porten mai obligació amb ells. Qui sóc i qui vull ser? Qui estimo i qui vull estimar? Potser són coses que sempre han estat així d’ençà que va existir el primer home i jo me les vull personalitzar massa, perquè per mi són més importants les persones que estimo que el món i la història, independentment de com hagin esdevingut mai les coses. Però el món no s’atura i ni jo ni el meu món particular no som més que pols que un dia volarem cel enllà envoltats de roselles i de clavells -això de les flors, ho dic abellir-ho i treure'n dramatisme-. Espero que almenys les nostres històries perdurin al llarg del temps d’una manera o altra, per insignificants que siguin. Hold me again, sisplau. Ningú no em pot salvar. Ningú no ho ha fet i ningú no ho farà. Estic sol en aquesta ciutat. Dissabte, 25 de octubre del 2008Trauma: ales estesesTRAUMA, TRAUMA, TRAUMA!!!!
Jo... A vegades em demano per què... Amb la il·lusió que em feien les estreixes, saps? Els interrogants de "per què la Júlia, que sap pronunciar les elles, diu estreixes". No. Ara tot té sentit, i no m'agrada. Estic trist: haig de dir-ho. Estic trist. Perquè a mi m'agradaven les estrelles, no les ales. Henar, t'odio molt. I és que l'Henar s'ha comprat el llibre de l'adaptació d'Aloma, i gairebé abans que hagués tingut temps d'obrir-lo li he dit: -Henar, vés a buscar-hi la lletra de Per un xic de tendresa, a veure si és que hi han posat estreixes o alguna cosa estranya. Val a dir que, dies enrere, havia buscat milers de paraules al diccionari que s'hi assemblessin, però res. Qui m'havia de dir a mi que la vida faria aquests tombs? Tant com m'agrada volar a les estrelles! Ai, segueixo explicant-ho. L'hi he dit. L'Henar ho ha buscat. Ha trobat la cançó. L'ha mirada. Ha buscat l'estrofa. L'ha trobada. L'he llegida. Ha posat cara de fetus descompost en estat de putrefacció. Ha deixat de respirar. Ha mort. Ha fet cara de peix pansit. Ha ressuscitat. Espantat i nerviós, li he dit: "Deixa-m'ho veure?", i m'ho ha deixat veure. Ella, mentrestant, ha caigut a terra, paralitzada.  He llegit; he cridat: "Què!?".Allà hi deia... Tot per un xic de tendresa, per uns braços que m'emparin, per volar, ales esteses, sense que em parin ni desitjos ni promeses per un amor. Detesto l'amor! He fet, llavors, si fa no fa, les mateixes cares que l'Henar. En aquell moment he pensat: "No, s'han equivocat... O ho han fet per sortir del pas...". Llavors he escoltat la cançó i en aquell moment sí que m'he volgut morir. Per què m'han de passar a mi aquestes coses. Tenia il·lusió per un demà i els meus somnis s'han esvaït com l'escuma de les onades en arribar a la mar. He navegat per un mar d'incertesa feliç i ara, que he travessat mars i tempestes, he arribat a port, a la platja, a la vora de la mar on m'hi esperava un somni... I el meu castell de sorra ha estat aclaparat. Detesto els musicals, i tinc un trauma, ales esteses. Per mi, però, sempre seran les estrelles. Continua llegint "Trauma: ales esteses" Diumenge, 19 de octubre del 2008La nena que només tenia tres cabells Hi havia una vegada una noia que només tenia tres cabells.-Mare, mare, que em faràs una trena? Aleshores, dels tres cabells, li'n va caure un. La nena, tanmateix, va dir: -Tant és, mare. Que me'n faràs dues cuetes, però? Just ho va acabar de dir que, llavors, dissortadament, li'n va caure el segon. -No t'hi amoïnis, mare! Me'l deixaré suelto. Aquesta història encara no l'havia explicada, aquí. Em pensava que sí. La veritat és que és molt tràgica i commovedora. A mi sempre em deixa amb el cor tot encongit. És trista, i dura, i en poques ratlles li agafes molt de carinyo a la pobra nena. I això que no sabem ni com se diu. En fi, és una història que només serveix per explicar que algunes paraules faríem bé d'acceptar-les, perquè cap altra paraula no hauria tingut aquí el mateix efecte que "suelto". Dimarts, 14 de octubre del 2008A bord De vegades, els esdeveniments, els nervis, les emocions, fan que les persones siguem precipitades.
De bon començament podríem pensar: "Deixem que les coses segueixin el seu curs natural. Els rius flueixen per naturalesa al seu temps, ni massa de pressa ni massa a poc a poc. Si deixem que les coses vagin amb el temps que els pertany, sense precipitar-nos, arribarem a port sense haver-nos marejat durant el viatge". Podria semblar un raonament lògic, però res no ens assegura que aquest port a què hem d'arribar sigui un bon port. És una mica frustrant. De vegades em demano si realment val la pena tot aquest viatge. Suposo que caldrà tenir confiança, i que, com deia la cançó, tan sols cal deixar que el vaixell segueixi el seu rumb i ell ens conduirà, seguint les petjades que ens han deixat els somniadors. Talment com un viatge en vaixell, el temps d'espera que tenim des que embarquem fins que arribem a port podem aprofitar-lo per pensar, per contemplar el paisatge, per culturitzar-nos, per llegir, per entretindre'ns... Doncs potser tampoc no està tan malament!, però, a vegades, malgrat tot, els viatges se'ns fan llargs. -En cap moment no m'he referit al "destí" ni al recorregut de la vida, sinó a coses determinades, a allò que volem i que ens produeix neguit. Coses així.- Copiat del fotolog. Dissabte, 11 de octubre del 2008Hi ha tristor arreu Aquesta setmana no sé què passa, però sembla que la gent s'hagi posat d'acord a fer tothom cares de pomes agres. Que hi ha cap motiu en concret? Ha passat res? Em demano si tota la culpa ha estat de la tardor o del fred. Ja pot ser, perquè alguns dies m'he llevat amb ganes que fos hora d'anar a dormir -i que les hores passin ràpides, sisplau-. Sembla que hi hagi hagut un conveni internacional o alguna cosa així; si no, no m'ho explico.Ahir, assegut a la taula d'un bar petit i mig abandonat, contemplava, arraulit, tota la gent que passejava rambla amunt i rambla avall. Jo me'ls mirava, tots i cadascun dels centenars i milers de persones que desfilaven, amb atenció en cada individu. No sé si cap d'ells es devia fixar en mi, però jo sí que em fixava atentament en detalls, en rostres, en jaquetes. La majoria caminaven sols, però també n'hi havia que anaven en parella i d'altres en grups. M'imaginava què devia ser de les seves vides: alguns devien sortir de la feina, altres devien sortir a divertir-se, altres potser vagaven sens rumb per airejar-se... Alguns d'ells potser havien tingut un dia dur, però arribaven a casa i algú els hi esperava, i potser això els havia fet mantenir-se vius tot el dia. D'altres potser havien tingut un dia molt bonic, però ara estaven moixos, rumb a casa, perquè no hi trobarien res ni ningú per fer-los feliços. D'altres caminaven esmaperduts, que potser el dia havia començat dolent i acabava pitjor. Per què vaig tenir la sensació que aquests eren la majoria? Sembla que corren uns temps un xic amargs. Potser és per la famosa crisi econòmica. Qui ho sap? El cas és que aquestes cares tan apagades no fan sinó desanimar fins a les nines més alegres de l'aparador de joguines. Suposo que una cosa porta l'altra. És una mica com una plaga, allò que punxa algú i a poc a poc es va estenent; no afecta tothom, però sí que afecta molta gent. I, fins quan durarà? Fins que una altra plaga de més bonança piqui algú? I si llavors no afecta ningú? Sisplau, procurem de mostrar una mica de joia, que sovint hi ha gent arreu que intenta fer un somriure, però si anéssim tots així es desavindria tothom de seguida per protegir-se. Com va dir la Vicky del Com pot ser que t'estimi tant, "Al món sempre hi tenim algú que ens estima, però de vegades estem massa tristos per adonar-nos-en. I tu estàs molt trista...". Dry your tears with love. Dimarts, 7 de octubre del 2008Digues-me Digues-me que cap esperit no ha pogut sentir el teu alè d'ençà que vaig respirar-te per darrera vegada. Digues-me que no has sigut enlloc des que et vaig demanar que fossis només per a mi. Digues-me que has estat perdut, digues-me que no t'ha vist cap raig de sol, que envejaria fins l'ombra que voldria assemblar-se't. Digues-me que res ni ningú no t'ha sentit, que has tornat boig de desídia per mi, o tornaré boig de gelosia. Això ho vaig posar al fotolog però com que em van dir que m'havia quedat bonic m'he decidit a posar-ho aquí també. Dijous, 2 de octubre del 2008Recupera't de l'estiu! Ahir, mentre tornava cap a casa, cofoi i refredat, em van donar uns fulletons de publicitat pel carrer, d'una perfumeria.El cert és que els paperots de publicitat que acostumen a donar-me pel carrer no m'interessen pas gaire, però aquests m'anunciaven, en català -i amb tot de fotografies de nois que fan goig de veure, val a dir-ho-: "Recupera't de l'estiu!", i vaig pensar que quina millor manera de recuperar-me'n si no buscant faltes, incoherències i sintaxis estranyes. Certament, no em puc queixar gaire, perquè de coses estranyes no n'hi han gaires, però en un dels fulletons hi surt un xicotet molt bonic i un rètol que hi diu, ben gros: Entra guapo, surt irresistible! Ningú no hi troba a faltar res? Ja no em ficaré en l'ús de "guapo", un castellanisme ben estès i recollit pel DIEC que, en aquest cas, ja em sembla bé que l'hagin utilitzat perquè expressa la idea de bellesa amb uns matisos concrets que cap altra paraula en català no podria expressar de la mateixa manera. Però, hi insisteixo, no hi trobeu a faltar res? Vejam... Entra, a on? Surt, d'on? Que em volen portar a un laboratori per fer experiments amb mi? Em faran coses lletges? I si em tanquen en un calabós i em torturen? Em fa por, potser m'estimo més passar de llarg i estripar la propaganda, perquè això no és aigua clara. O... Potser el que volen és que entri a les perfumeries guapo i surti de les perfumeries irresistible? Esclar, deu ser això! El que passa és que s'han descuidat d'especificar-ho. Sisplau, tant costa de dir: "Entra-hi guapo, surt-ne irresistible"? No entenc per què recoi, fins i tot en pamflets publicitaris, han de maltractar d'aquesta manera els nostres estimadíssims -i útils!- pronoms febles. No costa tant, home, que són part de l'essència del nostre ésser. Ja ho sé que el castellà no els té, però no cal que vulguem imitar la llengua veïna en tot. De totes maneres, no seré dolent, perquè aquest centre de perfumeries sempre ha tingut bastant sensibilitat lingüística, i tant els rètols de les botigues com la seva pàgina web són íntegrament en català (fins i tot tenen el .cat), així que per quatre cosetes no els renyarem pas. I, per cert, vull afegir una altra cosa: tant l'eslogan "Entra guapo, surt irresistible®" com la versió femenina "Entra guapa, surt preciosa®" incorporen la marca del registrat. Deunidó quines coses de portar al registre. Ja m'ho va dir una vegada un bon home: "Un català sense pronoms febles és com un arròs sense peix". Dimarts, 30 de setembre del 2008Un petó trapella ^o^Diumenge, 28 de setembre del 2008Comença el dia i una nova llum...Divendres, 26 de setembre del 2008Taló! Tingues un taló d'Aquiles i ja saps on et llançaran la fletxa. Consell mental de fàcil deducció: si tens un taló d'Aquiles, molt bé, tingues-lo, i tingues-ne tants com vulguis, però amaga'ls i fingeix-ne tenir un altre allà on no l'hi tens, i així et dispararan al lloc equivocat. ~~ Quins nervis, quin neguit! Em moro d'emoció! Ara és la nostra i no tenim por! ~~ Seguirem! |
Warning! La bitàcola d'en Sheikah són bocins esparpallats dels meus pensaments, dels meus sentiments i de les meves emocions, que en són molts. Potser no n'hi trobareu pas gaire, de sentit -primer m'haig d'entendre jo mateix-, però si us decidiu a llegir-la espero que sigui del vostre grat. M'agradaria, també, de llegir els vostres comentaris. Gràcies per llegir-me! Calendari
CategoriesEnllaços
a més a més |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
