Dimarts, 13 de maig del 2008Vull dir una cosa molt important Vull dir una cosa molt important: em moro de son. No sé si és literal, però, en qualsevol cas, un “gairebé” no hi fa curt. Em pesen tant les parpelles i el cos en general que no sé si sóc de carn i ossos o de fibra i ònix. Diria que fins i tot em fa mal. Traient la roba estesa potser em marxaria la son, ¿però qui gosaria privar-me d’unes ratlles de paraules buides? Si fins i tot en una circumstància així la gent llegeix i escriu, vol dir que, sobretot, la buidor ens omple la vida. I que, malgrat tot, no debades, el sofriment ens entreté una estona. ¿No us ho sembla? Jo ja sé el que em dic. Si goseu reflexionar-hi, potser traureu l’entrellat de tot plegat. I, després me l’explicareu, ¿oi?Divendres, 9 de maig del 2008Cinc pometes té el pomer... ...i, de cinc, una en caigué.Per què ens hem passat la vida repetint que una en caigué i mai ningú no s'ha dignat a collir-la? Pot semblar absurd, però no ho és pas. És molt senzill descriure situacions i ser-ne el narrador des del banc assegut. "Cinc pometes té el pomer. De cinc, una en caigué". Però més mèrit té el narrador que, en havent compost la cançó, s'alça del banc per collir-la i donar-li un cop de mà. Tots caiem. Tots ensopeguem. Tots tenim els nostres defectes i les nostres virtuts. I avui, llegint coses que potser no hauria d'haver llegit, m'ha sabut greu no haver-me alçat a collir aquella pometa que del pomer caigué. Espero que, quan gosi alçar-me, no s'hagi marcida. Si mireu el vent d'on ve, veureu el pomer com dansa... Dilluns, 5 de maig del 2008Bé? De sempre, ens han dit què és el que està bé i el que està malament, i més o menys a tots ens ho ha semblat així, suposo que per allò que se'n diu "sentit comú". Sabem, per exemple, que matar una persona és una cosa que no l'hem de fer perquè està malament, i que ajudar els altres està bé. Però, en el fons, qui pot determinar què és bo i què no? Que hi han, potser, unes lleis universals que així ho estableixin?Determinar el que és bo i el que no, crec jo, forma part de cadascú i és una cosa que ningú no la pot retreure ni discutir -però sí opinar-ne-. Si una persona pensa que matar és bo i així ho té dins el seu cap, per molt que a la resta de la gent li sembli que està malament, aquesta persona pensa el contrari i és tan lliure de pensar-ho com qualsevol altra cosa. Ningú no li pot dir el contrari perquè atemptaria la llibertat de pensament. Si una persona vol fer un atemptat i carregar-se dues-centes persones, per moltes vides que destrossi, segueix sent lliure de fer-ho. Ningú no l'hi hauria de poder prohibir. Serà algú que ha vingut a n'aquest món com qualsevol altre. Qui l'hi pot negar?: ell pensa que està bé fer-ho i ho fa. Punt! Evidentment, si algú ens vol matar, l'hi prohibirem, faltaria més, perquè ell estaria atemptant contra nosaltres, així que nosaltres atemptem contra ell prohibint-l'hi perquè és el que creiem que està bé. Punt! És una lluita constant dels uns contra els altres. Tot això em fa pensar en com n'és de perillós el raonament humà. Els animals actuen només per naturalesa, per instint o per com se'n vulgui dir. No crec que hi hagi cap animal que actuï per fotre o per maldat. Potser hauria estat millor que cap humà no hagués evolucionat i seguíssim sent tots bèsties salvatges, perquè, al capdavall, les conseqüències de l'existència dels humans són nefastes per al planeta. No trobeu? Dimarts, 15 de abril del 2008AAAAAAAAAH!! Avui volia actualitzar el fotolog amb una imatge de Lensman i amb la cançó d'aquesta sèrie.*** PERÒ *** Com se'n pot deduir, la cerca no ha estat prou satisfactòria. A l'hora de buscar la imatge per posar, he anat al Google i he posat "Lensman". M'ha sortit aquesta imatge: enllaç ó.ò (pot ferir-vos la sensibilitat) U_U Per què m'han de passar a mi, aquestes coses? <- aquest panda no hi té res a veure, l'hi he posat per abellir l'article Dilluns, 14 de abril del 2008A algú que ja no hi és i que mai més ja no hi seràDimarts, 1 de abril del 2008Parlem-ne Avui una dona m'ha dit que sóc un maleducat perquè jo li parlava en català i ella en castellà. "Tan maleducada ets tu com jo, per què no em parles tu en català?", he pensat jo. Després m'ha dit que havia arribat feia poc a Barcelona, que ella volia aprendre el català i tal perquè li semblava un idioma molt bonic (segur que l'hi semblava?), però que encara no el sabia i que per tant no em costava res parlar en castellà. Efectivament, no em costava res. Però coi, digue-m'ho de bon començament, que jo no sóc endeví, i molt menys a través del telèfon. Si ho hagués sabut, doncs ja ho hauria fet de bon començament, no trobes? O, si més no, vist que la dona m'entenia prou bé, l'hauria ajudat a entendre'm en català; com l'entendrà, l'idioma, si no el practica mai? En fi, la sensibilitat lingüística mata pobles i crea molts d'estressos innecessaris. Abans d'encendre't, calma't i parlem-ne.Quan veig que el món pot ser tan vast, quan no sé ni cap a on vaig... Sé que tinc un lloc. Sé que algú m'hi espera: me n'arriba l'escalfor. Una nova llar, un recer ben càlid... Viure així serà millor. Bé, som-hi doncs: aprenc a raig! Haig d'entendre cap a on vaig. Tot escoltant ♫ Virgínia Martínez, "Cap a on vaig" (d'Anastàsia) Dijous, 27 de març del 2008Qui ens els torna?No sé si algú de vosaltres es pot arribar a imaginar el sentiment d’odi que em produeix el fet de ser català. Em repugna l’Estat espanyol, em repugna la immigració que ve a Catalunya i és incapaç de fer cap mínim gest d’adaptació a la llengua catalana, em repugna tot el que discrimina la llengua catalana i em repugnen els catalans que afavoreixen aquesta situació més encara. Ser català em produeix alegria i tristesa alhora. Em fa molta ràbia que el català hagi estat reprimit durant tant de temps i ara se’n faci la vista grossa, que qualsevol gest que es fa ara a favor del català sigui vist com una imposició o com una falta de respecte al castellà. On és la lògica? El castellà s’ha imposat durant segles i no passa res; però, ara bé, quan el català ja està fet
 una merda i la castellanització ha arrelat tant, si es tracta d’imposar una mica el català tothom s’enduu les mans al cap. A mi no em semblen bé les imposicions, però durant molts anys s’ha PROHIBIT l’ús del català i s’ha OBLIGAT a utilitzar el castellà peti qui peti en una societat on l’única llengua era la catalana. Per què no podem ara obligar a utilitzar el català per contrarestar una mica aquests efectes? És lleig de fer-ho? I tots aquests anys de persecució i d’imposició, què? Qui ens els torna? Contraresteu-ne els efectes i estarem tots en pau.Em fa fàstic entrar a la cuina de casa i veure que tots els productes estan etiquetats en una llengua que no és la meva, quan jo sóc nascut d’aquí i la llengua que jo parlo és la llengua de la terra d’on jo sóc i d'on visc. És que, què hi puc fer si a casa meva no puc triar el meu idioma? Em fa fàstic veure tots els productes etiquetats en castellà –i, no us confongueu, no em fa fàstic la llengua present sinó el fet que hi ha una llengua que hi manca-; em fa fàstic veure que el català només s’usa en productes residuals com a premi de consolació. Em fa fàstic que si vull veure una pel·lícula en la meva llengua hagi de resar mil parenostres a TV3 perquè la dobli, i a sobre no poder tindre el dret de queixar-me si vull una pel·lícula que només s'ha doblat al castellà. Em fa fàstic que, per veure al cinema una de les poques pel·lícules que, miracle!, s’han doblat al català, hagi d’anar a llocs tan concrets perduts allà on Nostro Senyor va perdre l’espardenya. I, a sobre, sentir-me “raro” per voler veure una cosa en la meva llengua. Osti, és que, Déu n’hi do, eh, quin tio, que vol veure les coses en català. Em sento estúpid remenant tota la FNAC a la recerca de llibres en català, destriant-los d’entre una multitud de papers espanyols, o mirant la contraportada de tots els DVDs per veure si al darrere, entre tots els idiomes, hi posa “catalán”. Odio haver de parlar en castellà amb la meva jefa, perquè és una immigrant que no li ha sortit dels ovaris aprendre l’idioma del lloc on ha anat. I, qui diu la jefa, diu tantes altres persones... El cas és que encara no li he sentit dir ni un mot català, i diria que tampoc no l’entén. Odio que em diguin, “perdona, es que no entiendo el catalán”. Odio haver de canviar el meu idioma pel castellà amb una persona a qui no li ha sortit dels pebrots aprendre la meva llengua i ni tan sols m'entén. Gent castellanoparlant, què us semblaria a vosaltres que haguéssiu de demanar permís per parlar en castellà? I si donéssiu gràcies per cada cosa que trobéssiu escrita en la vostra llengua? La pluralitat lingüística hauria de ser un gaudi però a mi em resulta més aviat una nafra. Tot plegat em fa sentir inferior, em fa sentir menyspreable i menyspreat, buit; em fa sentir-me odiat i, sobretot, amb ganes d’odiar. Dilluns, 3 de març del 2008Esperarem Com més esperes una cosa, més llarga es fa l'espera, i una espera llarga pot convertir un dia en tota una eternitat.I així és, doncs, com estic: esperant la trucada del senyor Tevetrès. Suposo que de moment no em puc queixar: tinc una feina en un horari -per fi!- digne, amb un sou que no és gran cosa però que em permet d'anar tirant (i que de ben segur n'hi han de pitjors...). Que potser és ser massa ambiciós, esperar-ne de millors? Potser sí, però és que és una gran oportunitat de treballar en allò que reament vull i en unes condicions de feina ben òptimes. Com podria no estar histèric? Sóc un sòmines? Com no haig d'estar-ne? És inevitable! Dilluns, 25 de febrer del 2008Compromisos laborals molt personals Ahir a la nit, a cal Yotanet, em vaig connectar un moment al messenger, i vaig veure que l'Efra em va deixar un missatge amb un enllaç per una entrevista de feina al Loquo, que consistia a traduir del castellà al català una pàgina web. No vaig respondre en aquell moment perquè era massa tard: ho he fet avui.Bé: tal com demanaven a l'anunci, he enviat una foto i dades meves, tot redactant un text una mica extens en català. Dit i fet, en menys de cinc minuts ja m'ha trucat l'home i m'ha dit que l'oferta era de ja feia uns dies i que la plaça aquella ja estava coberta. M'ha estat preguntant, llavors, per altres coses que mencionava al currículum: disseny gràfic i administrador d'una web. Li he dit que el disseny gràfic era poca cosa, a nivell personal només i molt bàsic (això ja ho diu el currículum u.u), i li he explicat lo de la web. M'ha dit que li agradava molt la meva manera d'escriure, que tenia un estil molt acurat i precís; que li semblava interessant, que havia vist la meva foto i que era molt maco, i que li semblava molt simpàtic i agradable. Llavors m'ha preguntat si era gai. - Ets gai? - Sí. - Ahà. D'acord... Bé, a nivell laboral ara no tenim res, però a nivell personal podem quedar per conèixe'ns millor i xerrar una mica, si vols... - ... - Vius sol? - Sí. - I tens compromisos personals? - Sí. - Bé, guardarem les teves dades per si sorgeix alguna cosa que et pugui interessar... - Sí, qualsevol cosa a nivell LABORAL que sigui per traduir al català, aviseu-me'n. Però què collons s'han pensat? Que sóc una puta? Jo vaig enviar el correu per una oferta de feina, i no pas per una oferta de contactes, colla de malfollats. Dimecres, 6 de febrer del 2008Alguna desgràcia més? De vegades, em fa l'efecte que l'atzar o l'univers vol centrar totes les desgràcies del món en uns dies concrets, no fos cas que repartides semblessin més lleugeres, i el cert és que no m'ho explico. De desgràcies no ens en calen tantes, i menys totes juntes.Potser ara no n'hi ha per tant, però és que em fa molta ràbia, coi. Ahir, tornant a casa, vaig agafar un tren sense identitat. Jo era a l'estació d'El Clot, i havia d'anar fins a la Plaça de Catalunya per transbordar amb els FGC; per a això, cal agafar els trens de la via 3 (normalment amb destinació a L'Hospitalet). La senyora de megafonia va informar-nos que "Via u, Hòspitalet del Llobregat. Vía uno, Hòspitalet del Llobregat". Curiós, perquè els trens que van a Pl. Catalunya passen sempre per la via 3; a la via 1 hi passen els trens de la línia 2 (Sant Vicenç de Calders i tal). Bé, vaig pensar que podria haver passat qualsevol cosa. Hi pujo. Quan el tren arrenca, diuen a dins del tren: "Tren amb destinació: Barcelona Sants. Propera parada: Passeig de Gràcia". I de cop i volta em vaig trobar a Passeig de Gràcia. Malparits! Però si havien dit que anava a l'Hospitalet! En fi, quin remei... Baixo. I llavors, la Mar Roca, megafonia de la Renfe de mitjana distància, molt amablement, ens va informar que el tren de la via 1 (el meu) anava cap a Vilanova. Cony! En què quedem? Hospitalet, Vilanova o Sants? A on devia anar a parar finalment aquell tren? Avui, aquest matí, feia tard... M'he vestit, i ha estat tot un panorama: totes les samarretes i jerseis m'han quedat amples, els únics pantalons que em van bé me'ls ha donat en Yotah, i tinc les vambes tan fetes caldo que haig de posar-me unes sabates horribles. M'he vist i feia pena: semblava un drapaire. Tinc els cabells que semblo un espantall. I no tinc diners ni per renovar vestuari ni per tallar-me els cabells. He sortit de casa corrents i amb presses, per variar, i he anat fins a Balmes per agafar el bus o els ferrocarrils. El bus me l'he hagut de pintar en pintura, perquè els dos que m'anaven han passat alegrement per davant meu i m'han dit adéu siau. Un cop dins els ferrocarrils, doncs, no sé què cony ha passat... Fotia una pudor de cremat espantosa, però he pensat que era normal perquè a la meva estació, Pàdua, hi estan fent obres... Però coi, el ferrocata ha trigat més de vint minuts a arribar, i un cop dins s'ha aturat una bona estona a cada estació... Total, que si normalment triguen un quart d'hora per arribar a Catalunya, avui s'hi han estat ben bé tres quarts. Pensava que no arribaria mai, o que fotrien una bomba abans no en pogués sortir. I, què és el millor de tot? Que a la tarda he trucat a la senyora que m'havia de fer el contracte de la feina on començava demà, per demanar-li si li havien arribat bé les meves dades i tal (si jo no li truco, ella no diu res...), i m'ha dit que no havia rebut res, "ayer estuve en Sevilla y hoy mi secretaria no está, pero espera que lo compruebo y te llamo". Passats cinc minuts em diu que no ha rebut res, i que no ha pogut contactar amb la gent, "envíamelo por mail, aunque bueno, si no puedo contactar con ellos mañana no podrás empezar aún". Fantàstic. Però a la tercera trucada m'ha dit que han suspès el projecte per temps indeterminat, i que li sabia molt de greu, però un "lo siento mucho" no treu el "hola Jordi, tengo que darte malas noticias", i és que m'he quedat sense feina d'una cosa que em feia il·lusió fer i que, collons, la necessitava molt. Avui estic de molt mala llet, que es nota? |
Warning! La bitàcola d'en Sheikah són bocins esparpallats dels meus pensaments, dels meus sentiments i les meves emocions, i una mica de la vida diària que m'envolta. Potser no li trobareu gaire sentit -primer m'haig d'entendre jo mateix-, però si us decidiu a llegir-la espero que sigui del vostre grat. M'agradaria llegir, també, els vostres comentaris, i saber quina opinió en teniu personalment. Gràcies per llegir-me! CalendariEnllaços
|
